Massa sovint sento parlar de crisi últimament. Pel matí, obro el diari i la paraula em desvetlla de cop. Compro tomàquets i algú es queixa de com està de car tot. Un amic, fent un cafè, sospira albirant temps en que emancipar-se no sigui un esclavatge.
Massa vegades em passa. Que m’aturo i em sento envoltada de la paraula crisi. M’apresso a cercar el mot al diccionari, que em respon amb un “ Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. I llavors, respiro alleugerida: la paraula circumstancialment atorga esperança al futur i em convida a reinventar-ne un de més positiu. Perquè, certament, aquesta crisi era necessària. Tothom ho sap. Hi havia un límit gairebé imperceptible però latent que amenaçava constantment a fer explotar la bombolla en què ens refugiàvem. Una bombolla que, en el cas de la nostra ciutat, semblava fins i tot ésser més forta, més contundent, davant les adversitats… Crec fermament que aquest canvi, aquesta fase circumstancial de la que ens parla l’Institut d’Estudis Catalans, hauria de fer-nos repensar tots els valors que han desembocat en un abisme. Tornar a creure en la persona, en la seva capacitat creativa, en l’amor i l’amistat com les monedes de canvi més preuades, i alhora menys susceptibles de caure a Wall Street. Necessito creure en la circumstancialitat de la crisi. Però sobretot, avui més que mai, necessito creure en l’esperit crític de l’ésser humà, en la seva capacitat d’estimar, com a propulsors d’una societat més justa. HELENA MINUESA (columna publicada el 19/11/08)
