Joan Carles Andreu: 'Caus en la depressió, no per aquella guspira, sinó per tota la càrrega que portes acumulada'

Andreu és membre del Servei de Rehabilitació Comunitària que dona servei a Sant Cugat, Rubí i Castellbisbal


  • Comparteix:

Joan Carles Andreu als estudis de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia

Joan Carles Andreu als estudis de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia

La depressió és una malaltia molt freqüent que provoca una alta discapacitat i un fort impacte social. De fet, qui la pateix encara és, sovint, víctima d'una forta estigmatització, cosa que fa, fins i tot en països desenvolupats, que més de la meitat de les persones que la tenen no siguin diagnosticades ni tractades. Cugat Mèdia parla amb Joan Carles Andreu malalt de depressió i usuari del Servei de Rehabilitació Comunitària que tracte patologies mentals a Sant Cugat, Rubí i Castellbisbal i que pertany al Consorci Sanitari de Terrassa (CST).

ESCOLTA-HO

(Aquesta entrevista es va publicar el 26 de maig de 2023)

La depressió és molt més que estar baix de moral. Com descriuries que és la depressió?
La depressió, a grans trets, podríem dir que és entrar en un cercle viciós en el qual ràpidament et venen a la ment pensaments negatius i no en saps sortir. Aquests pensaments cada cop et porten a tancar-te més i a no voler solucionar, fins i tot, el problema en qüestió. Aquest fet ens provoca com caure en un pou del qual no sabem sortir-nos-en i, arriba un moment, que fins i tot no en volem sortir. Ens tanquem amb nosaltres del tal manera que l'exterior ens fa molta por.

Quan te n'adones que que tens depressió? Com comença la teva història?
La meva història comença al 2014, quan s'havien produït certes situacions a la meva vida, com la mort de la meva mare i una separació sentimental. Això es va afegir a una forma de ser tímida i de tenir por a les persones. Per dir-ho d'alguna manera, por a relacionar-me. Tot es va anar ajuntant. Al 2014 vaig entrar en aquest 'bucle' de tal manera que un perd les il·lusions, les il·lusions de fer coses, fins que arribes al moment que perds també la il·lusió de viure.

Quins símptomes tenies, més enllà de la tristesa o de l'angoixa?
Primer vaig notar aquesta angoixa, que és gairebé impossible de parar si no la tracta un professional. Després vaig notar aquest tancament, el fet de no voler sortir de casa o no aixecar-me del llit per anar a treballar. Pors contínues i un pensament recorrent que és com una planta dolenta que un va regant continuament. Com més regues aquests pensaments, més terribles són.

Anteriorment ja havies patit etapes més vulnerables?
No. En principi no, però quan em va passar el que comentava vaig tenir un intent de suïcidi que em porta a urgències i després em van ingressar a l'àrea de psiquiatria de l'Hospital Mútua de Terrassa. D'allà ja em van derivar al servei de psiquiatria que tenim ubicat aquí a Sant Cugat. En aquell moment no em vaig prendre seriosament aquesta malaltia, poder per desconeixement, un desconeixement com el de moltes altres persones. M'ho vaig prendre com un episodi puntual i tristament no vaig seguir el protocol de fer una continuïtat amb el servei de psiquiatria. Pensava que ja se m'havia passat.

La depressió no es cura?
No es cura, però no és tampoc una malaltia perpètua perquè es pot tractar i fins i tot vèncer, però si un no ho tracte com ha de ser, aquesta malaltia continua persistint en un mateix. Jo mateix vaig passar un temps bé, fins que al 2020, va tornar a aparèixer la mateixa situació. Vaig tornar a patir un segon intent de suïcidi. Torno a la mateixa situació, em tornen a ingressar a la sala de psiquiatria i és evident que, en aquell moment, me n'adono que he de ser tractat per professionals, perquè si no ho faig no me'n sortiré i tornaré a caure en el mateix parany que ja vaig caure abans.

I tres anys després estàs aquí assegut, explicant-nos aquesta història tan personal. Com és el teu dia a dia ara?
Ara mateix em trobo moltíssim millor. Tinc il·lusions a la vida, tinc il·lusió perquè he descobert que viure la vida bé està realment molt bé. El cercle viciós en el qual estava l'he revertit i ara és un cercle virtuós, en el sentit que em trobo feliç, encara que la malatia o el transtorn continua allà, perquè puc tenir episodis d'ansietat i encara puc ser vulnerable, però com a mínim ja tinc algunes eines i instruments per poder combatre aquests moments de vulnerabilitat que pugui arribar a tenir.

Explicaves la teva situació... Sempre hi ha un desencadenant?
Pot existir com una "xispa", però, evidentment, la càrrega que portem és el que ens fa tenir moments en els quals ens convertim en persones poc sociables i tancades i, per tant, només que hi hagi aquesta petita guspira ens fa que tot allò que teníem al camp s'enfonsi. Llavors, caus en la depressió, no per aquella guspira, sinó per tota la càrrega que portes acumulada.

Quines altres coses poden veure les persones que estan passant per un procés de depressió per no haver d'arribar a un intent de suïcidi com tu?
Cada persona és un món. Tots portem motxilles, tots podem tenir episodis d'ansietat, tots en patim al dia a dia. El problema és que molts moments tot depèn de com és la personalitat o forma de ser d'un. Si un és capaç d'enfrontar-se als problemes del dia a dia o no és capaç. En molts casos no sabia com enfrontar-me. Hi ha persones que, per diverses circumstàncies son més vulnerables a aquests problemes i llavors es queden paralitzades i això el que provoca és que aquesta paralització vagi cap a més i que vagi cap a un determinat camí, que és el de caure en aquest pou.

Deia al principi que hi ha moltes persones que pateixen depressió i que mai seran tractades. Creus que això està canviant?
Sí, és veritat que fins fa relativament poc el trastorn mental es veia com una cosa negativa de la qual ens hem d'allunyar. Amb la qual cosa això provoca una segona fase que pateix el malalt de 'no volen estar amb mi'. Per sort, aquesta malaltia està sortint una mica més a l'espai públic. Molts cops el fet que hi hagi persones famoses que declaren obertament que han tingut aquesta malaltia obre una mica el focus i se'n parla una mica més. Malgrat això, encara continua sent una malaltia molt desconeguda. No és una malaltia visible. Molts cops et diuen: ah, doncs et trobo bé! Evidentment, ens veuem bé quan estem bé, però quan estem malament interiorment, gairebé no ens veuen i això crea un desconeixement. Molts cops no és mala fe, però és por o ignorància.

I com arribes als servei de rehabilitació comunitària?
Tot va començar quan vaig arribar al servei de psiquiatria. La treballadora social em va oferir la possibilitat de fer el salt, que jo desconeixia. Cada persona és un món, poder hi ha persones a les que tot això no els hi serveix de res, però un cop em van derivar en aquest servei (que pertany al Consorci Sanitari de Terrassa) em vaig trobar molt millor i molt més acollit, perquè és un lloc on t'ofereixen moltes activitats i això és quelcom molt important. No tancar-nos mentalment, no tancar-nos a casa, seguir en contacte amb altres persones o fer activitats que et facin sentir útil és molt important.

Com funcionar ser membre d'aquest servei?
Primer els terapeutes miren el perfil de cada persona i et fan encabir en determinades activitats. Hi ha moltes activitats com poden ser la jardineria, la cuina, el lleure fora del local (concerts, teatre, etc). Es tracta d'intentar ser autònoms i d'intentar aconseguir tenir il·lusions per fer-ho. Això t'acaba donant fruits, ja que vas a llocs, t'ho passes bé i per tant, això et retroalimenta. Com millor t'ho passes, més coses vols fer. Llavors els professionals, segons el perfil, et deriven a les diverses activitats.

Quantes persones sou?
Més o menys serem unes cinquanta persones, perquè hi ha moltes activitats. De fet, fins i tot hi ha persones del centre que no conec perquè no coincidim. Això, a més, malgrat que no coincidim amb tots, socialitzem amb moltes persones i això ens fa treure aquella por que tenim i que, en el meu cas, encara tinc, d'estar amb altes persones desconegudes.

Creus que és molt necessari compartir aquests punts de trobada?
Sí, perquè és un servei que et facilita el contacte amb altres persones, et fa sentir còmode, t'ajuda a perdre pors i et fa sentir-te útil i guanyar autoestima. Sempre estan molt pendents de tu, tens xerrades, tens psicòlegs, tens terapeutes per veure i analitzar la teva evolució.

Què esperes de la societat? Estem a l'alçada?
De moment no. Demanaria que es tingués més informació. Molts cops la informació no pot venir del cel, sinó que, precisament, són els mitjans de comunicació que poden tenir aquest ressò per visualitzar tots aquests problemes que tenim.

Si algú conviu amb una persona que pateix algun trastor, què pot fer per ajudar-la?
Primer intentar comprendre què li passa. No veure-ho com una malaltia estranya, ni tractar-lo com una persona estranya. Intentar comprendre. Si pot informar-se, evidentment, que ho faci. Molts cops pots tractar amb una persona amb delicadesa, però no saps què li està passant, la qual cosa li crea una ambivalència. Estimes a la persona amb la que estàs però no saps com estar-hi o com tractar-la i la informació és molt important. Evidentment no tractar-lo de boig i posar-li aquesta etiqueta.

És important poder-ho treballar plegats, fins i tot?
Sí, sí. De fet, al servei de rehabilitació comunitària hi ha una activitat que també és per als familiars, perquè puguin entendre què li està passant al seu familiar per parlar-hi. Sobretot per poder parlar-ne i que aquesta persona pugui entendre què li pot passar a la ment. Si tenim eines per aquella situació vulnerable, podem sortir-nos-en.

WEB SERVEI REHABILITACIÓ COMUNITÀRIA



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.