Joan Garcia: 'L'Handbol Sant Cugat va ser capaç d'implementar un esport desconegut a Sant Cugat i fer que totes les escoles juguessin a handbol'

El periodista de Cugat Mèdia ha escrit el llibre que resumeix els 50 anys d'història d'aquest esport a la ciutat


  • Comparteix:

Joan Garcia, periodista de Cugat Mèdia, és l'autor del llibre 'Mig segle d'Handbol Sant Cugat' / Foto: Lluís Llebot (Cugat Mèdia)

Joan Garcia, periodista de Cugat Mèdia, és l'autor del llibre 'Mig segle d'Handbol Sant Cugat' / Foto: Lluís Llebot (Cugat Mèdia)

El Club Handbol Sant Cugat va celebrar l'any passat 50 anys d'història i ho ha volgut celebrar amb un llibre que quedi per al record i el pugui llegir les generacions més joves per saber els orígens del club. L'autor d'aquest llibre és el periodista d'esports de Cugat Mèdia, Joan Garcia, que fa 25 anys que treballa explicant el dia a dia dels clubs de la ciutat. Dilluns 22 d'abril serà la presentació oficial del llibre a la Casa de Cultura (19 h) en un acte organitzat per Cugat Mèdia i el Club Handbol Sant Cugat.


Comencem pel principi de tot... què era el Trobador?
Doncs el Trobador era un restaurant on s'organitzaven batejos, comunions i fins i tot hi havia trobades polítiques. Va ser un centre neuràlgic de l'esport santcugatenc, allà, de fet, hi havia reunions de l'Hoquei Club Sant Cugat, el que avui és el Solideo Patí Hoquei Club Sant Cugat, també el Bàsquet Sant Cugat, que avui és la UESC. I allà també va néixer l'handbol a Sant Cugat. Van començar quatre persones, totes elles molt vinculades a la història posterior de l'Handbol Sant Cugat. Li van posar el nom de Balonmano Sant Cugat, i tres de les peces claus va ser Joan Durà, Gabi Ros i el Manel Méndez, que posteriorment va ser president i el primer entrenador del club. Al Trobador és on, després dels partits o abans es feien les trobades, feien sopars, esmorzars... i va ser un punt clau per al naixement d'aquesta entitat, i de les altres dues anteriorment he citat.

Podríem dir que era com una mena de Mesón? Potser el Mesón té més anomenada o és més conegut, més enllà de ser un simple bar. El Trobador seria un estil similar?
Sí, perquè en aquella època hi havia tres bars de referència a Sant Cugat. Hi havia el Mesón, que acollia una escuderia de cotxes, i era potser un lloc de reunió més cultural. El Trobador va ser més de caràcter esportiu, i després hi havia l'Hamburg, que era més de passar-ho bé, d'esbarjo. El Trobador teniu un significat tan important dins la vida esportiva de la ciutat, que va haver-hi un moment de crisi econòmica, que fins i tot l'Ajuntament es planteja comprar el Trobador per convertir-lo en un centre de reunions esportives. Finalment, això no va passar, però. Tenia una capacitat per a 300 comensals, però on hi van passar personatges com Manuel Fraga Iribarne, o la germana del 'caudillo', Pilar Franco, que fins i tot hi ha un llibre signat amb la signatura d'aquesta senyora. És a dir, el Trobador és una història viva i real dels orígens de l'esport santcugatenc.

MIRA EL REPORTATGE DE CUGAT MÈDIA PELS 50 ANYS DE LHANDBOL SANT CUGAT FET PER JOAN GARCIA

Pel que tu has esbrinat en el cas de l'handbol i pel que saps de la història d'altres clubs de la ciutat, el naixement de l'Handbol és un model, és un una manera de néixer un club similar als altres, o té alguna particularitat?
Té una particularitat, perquè en aquella època l'hoquei patins o el bàsquet més o menys estaven arrelats a casa nostra, però l'handbol neix d'una conversa informal entre quatre persones, i d'aquelles quatre persones, l'únic que havia jugat a handbol era el Gabi Ros. Alhora, també crec que és un model reproduïble a altres entitats si parlem del tema escolar. Quan volen fer la primera lliga escolar d'handbol, és tan potent el que aconsegueixen que fins i tot es converteix en l'esport de referència passant per davant del futbol. És a dir, que el que aconsegueix l'Handbol Sant Cugat és una fita sense precedents, capaços d'implementar un esport desconegut a Sant Cugat i fer que totes les escoles de Sant Cugat juguin a handbol, i a partir d'aquí, un 'boom' espectacular.

Igual que a Granollers tot passa per l'handbol; a Badalona tot passa pel bàsquet; i a Igualada tot passa per l'hoquei patins; aquí a Sant Cugat no tot passa per un esport. Tenim un model molt diversificat i, de fet, fins i tot el futbol seria el menys important de tots els clubs que tenim ara Sant Cugat. Aquest és un model molt singular, oi?
Sant Cugat és una ciutat de molts esports, d'aquí que tingui aquest caràcter multiesportiu. I si li afegim que en els darrers anys l'esport femení ha agafat una embranzida espectacular: amb el Junior femení que participa a Europa, o ara el Vòlei participarà a Europa, i el Rugby Sant Cugat femení ha guanyat una Copa de la Reina. Sant Cugat s'ha convertit en un referent de l'esport femení i d'esports que potser no són referents en altres ciutats, però aquí ho són. I jo també m'atreviria a dir que tenen escoles molt potents perquè aporten molts jugadors a les seleccions catalanes i seleccions espanyoles. Això vol dir que tenim de tot, en tot som bons, però no tenim un esport referent.

Tornem a la història del club d'handbol... qui eren els 'pijos' d'aquell primer equip de la història?
Doncs els 'pijos' eren els que venien de Mallorca. Aquell grup de jugadors que, per un acord que hi havia amb la Facultat de Medicina, feia que aquestes persones vinguessin aquí, i vivien al que ara és el Xalet Negre, que abans es deia Casa Mallorca. Deien que aquesta casa estava oberta de nit i de dia perquè hi havia moltes festes. Pensa que eren joves estudiants que després jugaven amb l'Handbol Sant Cugat. D'aquí van sorgir algunes sinergies amb Mallorca, com que durant quatre anys van anar a disputar un torneig a Mallorca amb tres equips balears. Qui guanyava tenia el dret a tornar-hi l'any següent, i els tres primers anys van quedar campions. A la quarta, a les semifinals, van rebre d'hòsties fins i tot en el DNI, com explica Joan Durà al llibre.

Seguim amb la història. Només havien passat quatre anys de la fundació del club, que va viure un moment clau, que segurament marca un abans i un després, que va ser la mort del Juan Antonio Méndez el 1977. Explica'ns què va passar, perquè fins i tot el cas va arribar a judici.
On ara està ubicat el Sant Cugat Hotel hi havia una pista exterior on jugava i entrenava el primer equip del Balonmano Sant Cugat. En un partit jugat el novembre de 1977, que jugaven del Sabadell contra el Sant Cugat. Era un partit de rivalitat perquè els dos estaven a la part alta, i va haver-hi una acció defensiva on el Juan Antonio Méndez, que era un pivot amb molt de caràcter, molt valent, va rebre un cop de puny sense pilota. Va caure en una pista de ciment, imagineu el cop, i d'allà el van traslladar a l'Hospital de Bellvitge. Va estar quatre dies a l'UCI, però malauradament va morir. Això va suposar que fins i tot José María García, que ha estat un dels referents del periodisme, trucava constantment al Trobador per conèixer l'opinió del que havia succeït. Família i club, però, van mantenir el silenci. Tota la ciutat de Sant Cugat es va abocar amb aquest fet, ja que va ser una de les primeres morts de l'handbol estatal i això clar va causar molt de rebombori, i la família ho va denunciar. Tenim un testimoni únic d'una persona, que ja no és entre nosaltres, però que vaig parlar amb ell abans de morir, que és el Josep Grau, qui va ser el primer delegat de l'Handbol Sant Cugat, que explica textualment l'agressió va ser feta amb mala llet. El judici, segons afirma Josep Grau, va ser una pantomima... Juan Antonio Méndez era el nebot del Manel Méndez, que va ser un dels fundadors del club, era l'entrenador i després va ser president. Va ser un cop moral anímic, però també va servir per unir encara més aquesta família de l'handbol.

Com passa en moltes entitats, hi ha moments millors i pitjors econòmicament, o moments amb directives més fortes que d'altres. Això va fer que, en un punt de la història el Balonmano Sant Cugat s'integrés en un altre club, per més tard tornar a renéixer. Explica'ns quina és aquesta trajectòria?
Va haver-hi un moment que el Josep Lluís Rius, el president més longeu de la història amb 23 anys a la presidència, es va trobar amb un Handbol Sant Cugat, amb només tres equips, un cadet, un juvenil i el primer equip. No hi ha més base, la base que van crear el Joan Durà i el Manel Méndez està destrossada. Eren els anys 90, i llavors la UESC en aquella època, tenia secció de gimnàstica artística, també de bàsquet i assumeixen integrar l'Handbol. Cada cop, a través de Josep Lluís Rius, van arribant més pares a la junta directiva i això fa que cada cop hi hagi junta més potent. També recuperen tot el tema escolar a través de l'Antonio Martín, que era coordinador, que fa una molt bona feina, i quan ja veuen que dins de la UESC ja no tenen massa sentit ser-hi creen el Club Handbol Sant Cugat. Abans de l'escissió, va haver-hi el concert de Juan Perro, que organitza la UESC que va ser un desastre econòmic perquè no hi va anar ningú. Això crea un forat molt important a les arques de la UESC. Entre patrocinadors i l'Ajuntament intenten tapar aquest forat econòmic. Veient tot això, la secció d'handbol va decidir marxar i fer el seu camí per separat.

Parlem molt sovint de la base dels clubs i la importància de l'esport escolar. De la importància quan hi és i quan no hi és, com li va passar al club als anys 90. Però al final, també, un club vol el màxim d'èxits esportius i estar el més amunt possible. I això també consolida el projecte, genera orgull, etcètera. I si a sobre aquest primer equip està ple d'aquests nanos que han començat a l'escola, doncs encara més. Quines han sigut les fites esportives del primer equip masculí o femení?
Quan es crea el primer equip del Balonmano Sant Cugat, el Joan Durà i el Manel Méndez pensen 'hem creat el primer equip, hem reunit jugadors que han jugat handbol, però quan nosaltres marxem qui vindrà?'. Per això creen aquesta lliga escolar i és un vincle que s'ha anat traspassant de pares, fills, néts, avis... Tot això va arribar cap als anys 80, que van arribar els primers èxits. El primer important va ser la primera fase d'ascens a primera nacional a Bidebieta, a Sant Sebastià, on no van pujar amb un atracament arbitral, com explico al llibre, sense precedents. Això va ser el primer intent d'ascens a Nacional, amb Jaume Conejero, que després va ser president de la Federació Catalana d'Handbol. El segon intent va ser aquí a Sant Cugat, que no es va aconseguir, amb Joan Sancho a la banqueta. I el tercer intent va tornar a ser aquí, a Sant Cugat, també amb Joan Sancho, i aquest cop sí que es va ascendir. Més tard van tornar a baixar a Lliga Catalana, i a finals del 90 i principis del 2000 es va tornar a pujar a primera nacional. Des d'aquell moment l'equip s'ha mantingut, i ara viu l'època daurada. La temporada passada van jugar per primer cop la fase sense a Divisió de Plata -la segona categoria estatal, per darrere de la Lliga Asobal, i ara tenen a tocar tornar a jugar per pujar a Plata. Pel que fa al femení, va aconseguir la Copa Federació a Terrassa, i ara estan a punt de pujar Lliga Catalana. És a dir, tot allò que un dia va haver-hi una llavor, ha anat donant fruits i avui dia podem dir que és l'època daurada amb el primer equip masculí i el primer equip femení.

En el final del llibre fas un d'anècdotes i curiositats que t'han anat explicant en totes aquestes entrevistes que has anat fent pel llibre, i n'hi ha una que m'ha cridat l'atenció. Algú del club t'ha dit què hauria passat si Enric Masip, l'exjugador del Barça d'handbol, se surt amb la seva i crea aquell club a Valldoreix?
Segurament hauria desaparegut, hauria sigut la mort Sant Cugat com el coneixem avui. Aquest fet va ser un daltabaix important.... Masip era amic personal de l'alcalde del moment, Lluís Recoder, anàvem a jugar a pàdel junts. Fins i tot el regidor d'instal·lacions esportives, Jaume Tubau, li havia aconseguit horaris de pista... Al final, la pressió del club de la ciutat perquè no succeís això va ser cabdal. Va haver-hi molta tensió.

Com deia la presentació, segurament ets dels periodistes que més coneix l'esport santcugatenc actualment, amb permís de Carme Reverte. Va ser el president del club, Julià López Arenas, qui et va fer l'encàrrec de fer aquest llibre de l'handbol santcugatenc, algun altre club t'ha demanat que els facis el seu llibre també?
No, no m'ha arribat cap altra proposta, però sí que estaria obert a escoltar-les. He gaudit molt fent aquest llibre. Jo sóc un escriptor novell, però la veritat és que això d'entrar en la història, fer recerca... Del 2000 cap endavant sí que, més o menys, coneixia la història del club, però del 2000 cap enrere no hi havia res, i s'havia de trobar persones, gent que ja té certa edat i que no té massa memòria. Si escriuré algun llibre més? Segurament sí. Tinc el projecte de fer-ne un de l'esport santcugatenc en genèric, tampoc estaria malament, però ara vull gaudir del llibre que he fet, i passar-ho bé amb la gent que m'ha ajudat.


Joan Garcia

El que aconsegueix l'Handbol Sant Cugat és una fita sense precedents, capaços d'implementar un esport desconegut a Sant Cugat i fer que totes les escoles de Sant Cugat juguin a handbol, i a partir d'aquí, un 'boom' espectacular.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.