On vas, Catalunya?

Jordi Carreras


Publicat: el 16/oct/12
Opinió| Columnes

L'Onze de Setembre va cristal·litzar una onada que des de fa mesos -fins i tot anys- venia prenent forma, i que impulsa molts catalans cap a la ruptura amb Espanya; cap a la separació de la nació de la qual hem format part (i en formem encara) durant segles.

Aquesta cristal·lització, al meu entendre, és el producte de tres factors principals: en primer lloc, un sentiment, una passió, que arrenca de l'amor a Catalunya, a la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums, i que s'ha desbordat; en segon lloc, la duríssima situació de crisi per la qual passa Espanya i també Catalunya; i finalment la convicció cada cop més generalitzada durant aquests últims mesos que 'Espanya ens roba', que patim 'un espoli fiscal per part d'Espanya'. Però hi ha alguna cosa més: el govern ha agitat aquesta part de la població que s'ha sentit arrossegada per aquesta onada i ha adquirit així una responsabilitat històrica d'enormes proporcions. També alguns mitjans de comunicació, llençant constantment els mateixos missatges, i actuant sens dubte com a instruments dels governants, han jugat i juguen un paper fonamental en aquest moviment en què es veu implicada una part de la població de Catalunya.

Aquesta onada avança a través de la crisi, o per damunt d'ella, però està formada per un sentimentalisme descontrolat i per un prejudici assumit per molts, tot i que és una gran falsedat, un gran engany.

Aquest sentiment nacionalista porta a una reducció del que significa ser català, el que no es correspon amb la realitat. S'oblida o es prescindeix del fet que una part inseparable de l'essència, la cultura i els costums de Catalunya són una cultura -el que inclou la llengua- i uns costums que són propis de tot Espanya. Són molts els catalans que tenen els seus avis, els seus avantpassats -també els seus pares- enterrats a altres llocs del territori espanyol.

Per això, la ruptura amb Espanya no produiria més que confusió, danys socials, i un empobriment cultural de Catalunya, que en definitiva vindria a agreujar l'empobriment que el nacionalisme porta dècades provocant a la nostra terra.

L'altra falsedat, la de que 'Espanya ens roba', és la que ha deixat anar la onada separatista de l'Onze de Setembre. Basant-se en la crisi econòmica, molts catalans han cregut que efectivament s'està produint un espoli fiscal per part d'Espanya. Una idea -més aviat un nou sentiment irracional- que es recolza en una espècie d'acte de fe en el president de la Generalitat. Una fe del carboner, sense altre suport racional fora de certes anècdotes, certes o falses, que serveixen per tranquil·litzar el cor, ja que no ho podrien aconseguir amb un intel·lecte que fes treballar la raó sobre aquest punt amb un mínim de rigor i serietat.

N'hi ha prou amb obrir els ulls i veure el que passa, per adonar-se dels danys gravíssims que ja es fan sentir a la nostra terra catalana. Danys socials i polítics, però també personals i concrets, ben individualitzats. I això no ha fet més que començar, serà pitjor mentre les coses no tornin al seu lloc. Aquests danys afecten Catalunya i tot Espanya.

Un mínim de sentit comú seria suficient per veure el grau d'irresponsabilitat i inconsciència dels governants que han deixat anar -o pitjor: que encapçalen- aquest allau en uns moments de crisi gravíssima com els que estem patint actualment.

Que cadascú decideixi si vol ser corresponsable amb el que ve cap a Catalunya. Jo encara confio que molts dels catalans que s'han deixat obnubilar, aviat recuperin el seny i no es deixin arrossegar per la rauxa que està empentant Catalunya cap el no-res. Aviat es veurà si el meu optimisme està justificat o no, però en qualsevol cas desitjo, per a Catalunya i per els catalans, que no perdin el sentit comú, la prudència, la laboriositat i la seriositat que han fet de la nostra terra el que ha estat durant tota la nostra història, o al menys en la major part.

JORDI CARRERAS és portaveu del grup municipal popular a Sant Cugat del Vallès