Virgínia i La Porta dels Somnis

Pepe Garcia

Publicat: el 6/mar/13
Opinió| Columnes

A Virgínia, me la vaig trobar l'altre dia a una cafeteria d'una ciutat propera a Sant Cugat. Allà era, asseguda, prenent un suc de taronja, com una noia més de les que relata en les lletres de les seves cançons.

Però Virgínia no passa desapercebuda, ja que irradia amb la seva presencia un magnetisme especial, el mateix que quan actua, un magnetisme brutal i embriagador.

Escolto La Porta dels Somnis des dels seus començaments, perquè des de les seves primeres cançons ja transmetien això que solament ells tenen i que els diferencia dels grans compositors de les burdes imitacions.

Se'ls ha comparat amb grups com la Oreja de Van Gogh, però els que pensen això s'equivoquen, perquè Virgínia té una força descomunal, dolça, tendra i melòdica en la seva veu, sense oblidar la seva bellesa física, que impacta atrapant-te en un aura màgic. És alta i esvelta, cos de model, de nimfa adorada, guapa i sexy, de somriure gran, tendre i fàcil. Virgínia té una mirada bella i tranquil·la, sensual i atropelladora, però sobretot té una virtut que, junt els seus companys, no tenen altres grups: la humilitat, la senzillesa quotidiana que reflecteixen en la seva música, que t'atrapa, embaladeix i enamora.

Virgínia em sap a poeta i a balades de nits blaus infinites d'estiu, a pluja de tardor plena de mil colors i sol en tardes d'hivern. Virgínia em sap a somnis encara per descobrir, a la infantesa desperta que mai volem que marxi de nosaltres. Virgínia em sap a món, a la meva ciutat.

Virgínia fa que la seva música ompli aquest buits de solitud que de vegades ens embruixen. La porta dels somnis captiva i atrapa els nostres pensaments mentre recorrem amb la veu d'ella els móns, paisatges, ensomnis, vivències i records que ens obre.

PEPE GARCIA és membre de CCOO