Entrevista

Júlia Sánchez: "Una experiència relacionada amb la intimitat mai ha de ser forçada, desagradable ni incòmode"

L'activista dels drets sexuals està al capdavant de La Ciranda, un espai d'acompanyament amb perspectiva de gènere


  • Comparteix:

La Júlia Sánchez fa dotze anys que està al capdavant de La Ciranda / Foto: Cedida

La Júlia Sánchez fa dotze anys que està al capdavant de La Ciranda / Foto: Cedida

La florestana Júlia Sánchez és una activista dels drets sexuals i reproductius dels infants, els joves i les persones adultes. Fa 12 anys va crear La Ciranda, un espai d'acompanyament amb perspectiva de gènere, que l'any 2020 va guanyar el concurs d'Emprenedoria i Economia Social de Sant Cugat. Ofereix tallers per facilitar l'autoexploració de les dones i activitats per a infants i joves sobre el plaer, la diversitat o el bon tracte en les relacions.

ESCOLTA-HO

D'on ve el nom de La Ciranda?
La Ciranda és una dansa popular del Brasil que vaig aprendre a un poble d'allà. Era una dansa intergeneracional que fèiem tots junts. Té lletres que venen de l'Àfrica i molts elements de la natura. L'estada al Brasil va ser un viatge molt especial per mi, per això li vaig posar aquest nom al projecte.

Ser activista, educadora i acompanyant dels drets sexuals i reproductius no és una sortida laboral habitual. Com ha arribat fins aquí?
He tingut alguns reptes personals i familiars que m'han fet obrir els ulls i posar-me les piles per resoldre circumstàncies que, si no les mires amb perspectiva de gènere i perspectiva de drets, pots acabar pensant que són un problema individual. En l'àmbit col·lectiu i social sempre he estat bastant activa amb això i també de forma personal he hagut d'anar cap a aquesta via, cap a aquesta perspectiva de la responsabilitat personal, social, col·lectiva i històrica per poder comprendre circumstàncies molt concretes, molt específiques.

Quins temes es tracten als tallers i a les activitats?
Des del projecte 'Celebrem la sexualitat', treballem cinc temàtiques. Primer, parlem del naixement. A les escoles és habitual parlar de la reproducció humana, però normalment no es fa amb una perspectiva de drets ni es tracta l'infant com a subjecte. També parlem de l'embaràs, del part, del postpart, dels vincles afectius i de la necessitat de la gestació exterior, que implica tenir relacions familiars de qualitat. En segon lloc, parlem de l'anatomia, els genitals, la primera menstruació, la primera ejaculació i tots els canvis de l'adolescència.

En tercer lloc, parlem dels plaers. Del dret a sentir plaer i la capacitat per sentir-lo amb els cinc sentits, vinculat a les pràctiques sexuals i a les pràctiques afectives. Aquí també parlem de la prevenció dels abusos, l'accés a la pornografia i la hipersexualització o la invasió de la sexualitat adulta, que té impacte en la infància i l'adolescència. En quart lloc, parlem de les diversitats afectivosexuals. Incloent tant les diversitats en la forma dels cossos, en els genitals, en la identitat, en l'expressió del gènere o en l'orientació del desig. I, per últim, parlem dels bons tractes, de la prevenció de les violències de gènere, de l'educació emocional i de la capacitat de gestionar els conflictes d'una manera constructiva.

En quin moment de la vida de les persones el sexe es converteix en un tabú?
Jo penso que és a la infància. Quan no anomenem algunes parts del cos i es generen silencis incòmodes, els infants van aprenent que d'allò no se'n parla o no és correcte. Si en comptes d'anomenar una part del cos pel seu nom, li posem diminutius o paraules que inclús són insults, l'infant va aprenent que aquelles parts del cos no s'han d'anomenar o són dolentes. Les criatures a poc a poc van aprenent del que poden parlar, a on i amb qui.

En aquest sentit, encara tenen reticències les famílies a l'hora de parlar de sexe amb els fills?
Jo penso que sí. En part perquè la mateixa idea de què és el sexe està molt envaïda per l'imaginari adult. Quan jo parlo de la sexualitat infantil, si no tinc un espai per explicar què és, hi pot haver famílies que s'espantin. I els infants, també. S'ha d'explicar bé què significa la sexualitat. Una exploració genital d'una nena de tres o quatre anys, ja forma part d'aquesta sexualitat. Les descobertes entre iguals al lavabo o al racó del pati, també. I són fets que s'han d'acompanyar amb consciència. Per assegurar la comunicació, comprovar si hi ha permisos o no, vigilar que no es donin situacions abusives. Hem de començar a parlar-ne des de petits, a l'educació infantil, primària i secundària.

Què s'ha de fer com a educador si trobes un infant de sis o set anys tocant-se amb un igual?
En primer terme, depèn de l'espai: si estem al supermercat, a casa, a l'escola... Cada context té uns permisos i permet una capacitat d'acompanyament i de cura diferents. També és molt important que aquests infants siguin més o menys de la mateixa edat i que tinguin la mateixa capacitat de comprensió del que estan fent. I, sobretot, que els dos hi estiguin d'acord. Que les dues parts no només acceptin, sinó que tinguin ganes de fer aquesta exploració, que per ells sigui un motiu d'alegria, salut i benestar.

Això a vegades succeeix, però moltes vegades hi ha un infant amb molta curiositat i un altre que simplement accepta o té un estat una mica més paralitzat o incòmode. Aquí hem de poder acompanyar i hem de poder verbalitzar que una experiència relacionada amb la intimitat mai ha de ser forçada, desagradable, incòmode o feta per agradar l'altre. Haurem de veure que totes aquestes premisses es vagin complint i poder-ho verbalitzar explícitament: "Veig que us esteu tocant els penis, les vulves, que us esteu explorant. Com esteu?". Encara que et diguin: "Bé, bé, jo estic bé", fixa't també en el llenguatge físic, el llenguatge no verbal.

Hi ha hagut un canvi en aquests dotze anys en l'educació sexual dels infants, els joves i les famílies?
Sí, jo crec que sí. En l'àmbit dels adults, la sexualitat femenina ha fet un salt molt important, principalment a causa de la pressió ja insuportable de situacions com els abusos sexuals, per desgràcia. I també hi ha hagut un despertar de connexió amb l'autonomia per obtenir salut i plaer amb la pròpia sexualitat femenina. I, precisament, el moviment per l'educació afectivosexual, ve sobretot de les mares. Són les que mostren més interès en què les seves criatures tinguin més informació que la que elles van tenir. I els moviments LGBT també estan fent una tasca molt gran de visibilitzar, qüestionar i generar reflexions que eren necessàries.

L'any 2020 vas guanyar el concurs d'Emprenedoria i Economia Social de Sant Cugat. Quin impacte ha tingut el premi en l'activitat?
Jo vaig començar el projecte d'una manera molt autònoma, tot i que sempre he estat molt vinculada amb altres organitzacions. I gràcies al volum de feina que tenim ara i a la confiança que ens estan donant tantes escoles i municipis, estem ampliant l'equip. El premi m'ha permès acabar de fer créixer l'equip i oferir l'estructura laboral necessària per sostenir la feina que tenim. Ara ja hi ha una altra persona donada d'alta, i a l'abril se n'incorporarà una tercera.

Ets optimista respecte al futur de l'educació sexual i afectiva a Sant Cugat?
Sí, absolutament. Hi ha molt a fer, però sento que a Sant Cugat hi ha un clima molt favorable per aconseguir-ho. Jo actualment faig tallers a vuit escoles públiques de Sant Cugat. I penso que sí, que des de les Afes i les famílies hi ha molt suport per aconseguir-ho. I el premi de l'Ajuntament també n'és un bon exemple.



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.