Inicia sessió 
Registra't
Hom diria que els catalans ens hem begut l'enteniment, si no fora que el beure i el menjar- és, de sempre, una tradició ben preuada en aquest petit país, i, per tant, encara confio que algú aixequi la mà i demani la paraula. Embogits, fanatitzats, els uns i els altres, no se n'adonen de la transcendència dels temps. Els uns confonen transcendència amb aplaudiments de claca, cants dels Segadors, amb o sense punys, i transitorietats de gasosa. Els altres, embolicant-se el cap amb lleis probablement envellides, creuen que és transcendent defensar la inviolabilitat del desgastat 'status quo' de la transició.
Per a mi aquest dur, gravíssim problema territorial rau en l'enfrontament secular d'elits que caracteritzà la història contemporània de l'Estat espanyol. És una lluita entre la burgesia perifèrica i la central per assolir i/o conservar el poder. I el poder, ja se sap, és el pressupost. El drama, aquesta vegada, és que no hi ha aranzel, i la classe dirigent catalana, absolutament conservadora, s'ha endinsat involuntàriament en un fangar i ha perdut l’orientació, conduïda pels seus representants. L'astúcia de fireta del rei Artur, el 'hooliganisme' del seu successor i, com no, la calculada ambigüitat puritana dels republicans que diuen, amb tota la barra, que són d'esquerra, fan també possible la arquitectura del moment.
Tanmateix hi ha un clàssic en tot conflicte d'elits que no canvia: la necessitat que tenen d'arrossegar amb ells el suport de les classes populars. Molt hàbilment oculten els seus autèntics objectius amb la qüestió identitària, coneixedors que el sentiment i la terra poden, a vegades, abstraure a la població del seus problemes quotidians. És una estratègia de manual, recurrent, maquiavèl·lica, utilitzada tant pels senyors del barri de Salamanca, com pels esbirros engreixats pel pressupost de la Generalitat. Dels hiperventil.lats mitjans públics catalans em fa un xic de vergonya parlar-ne.
Mai a la història recent de Catalunya el poble no va donar suport a les vel·leïtats separatistes de la burgesia. Probablement, d'aquella gent corrent molts no havien anat gaire a escola, d'altres no s'alimentaven prou correctament, treballaven moltíssim, no sabien el que eren les vacances d'estiu ni les pensions de jubilació. Però tenien claríssim un concepte molt pràctic: la pertinença de classe. I com a tal, els seus objectius diferien absolutament dels de les elits dirigents. Per aquesta raó, per exemple, Companys es va estimbar el 6 d’octubre i el valent doctor Dencàs va fugir per les clavegueres de la Barceloneta.
En aquestes insòlites, incertes circumstàncies d'avui cal, de manera immediata, que els treballadors, la gent, com diem ara, se n'adoni del seu paper transcendental i agafi les regnes per a la resolució del conflicte. Si els dirigents d'ambdós costats, escollits democràticament (que jo sàpiga ni els de l’ANC ni els d’Òmnium han estat votats pel ciutadà), no en saben d’enraonar, doncs s'hauran de canviar per ineptitud i imperícia. Perquè tot passa per un nou marc de relacions fraternals i unificades entre els pobles
d'Espanya, en l’espai comú europeu, que garanteixi un major i millor benestar per a la gent. I si la burgesia i les seves feres són incapaços d'assolir aquest acord, despatxem-los a casa seva.
ROMAN ESCUER és membre de l'executiva del PSC
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.