Inicia sessió 
Registra't
I el manobre es va fer constructor, l'electricista va obrir un negoci propi i els bancs - ai, els bancs!, que com una puta que t'agafa dels collons i ja no et deixa fins que li prometis amor etern - van inventar el 'compri vostè el que vulgui' i donaven facilitats per fer hipoteques que mai es pagarien. Els plats trencats i crits d'esperances s'enfonsaven en una Europa de fàstic a la qual ja podíem viatjar sense el passaport, com si fóssim europeus de primera. Però encara el país viatjava en un vagó de tren de segona classe, de pitjades i vòmits de borratxos de matinades, un país que agonitza en la gonorrea dels més poderosos, en la sífilis de mort i destrucció del sistema social.
I el que no pensàvem va arribar: uns matins plens de ferides, de clavegueres embossades, de plats trencats per la pròpia merda i corrupció del sistema, per la pròpia avarícia dels que fins a les hores eren als masovers de la finca particular espanyola, una casa de 'fulanas', un prostíbul infectat d'esquerres i dretes... Van dir que tornéssim els diners, però els diners ja no existien, eren menjats a la cova dels horrors, a les promeses d'un demà millor.
És un home corpulent, amb pinta de aixecador de pedres, amb ulls ple de tristesa, entra a la cafeteria del Pla del Vinyet, davant dels cinemes on estic prenent un tallat. Em demana algunes monedes per menjar, a canvi ven uns pots aromàtics. Un treballador com qualsevol altre dels milions i milions d'aturats actuals. I em cau l'ànima quan contemplo a quin punt hem arribat, a convertir el present en misèria, a no tenir futur, a no viure ni tan sols els moments... Perquè la felicitat ha deixat d'existir, està morta i enterrada en el cementiri dels oblidats i ha deixat d'estar a les nostres vides com un alè contra els impossibles, contra els infortunis del destí que ens marquen alguns.
Sempre he cregut que els més oblidats de la nostra societat són un ferment més valuós per a les rebel·lions que les idees més avançades dels polítics, com una mena de fletxa contra les encorbatades i eminents classes aposentades, en les inamovibles butaques burocràtiques del sistema.
Em sento més revolucionari que mai quan sento les commiseracions dialèctiques dels que emmascarats de demòcrates busquen el seu zenit particular. I em nego a no parlar dels que realment pateixen totes les injustícies i ferides del sistema.
PEPE GARCÍA és membre de Comissions Obreres (CCOO)
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.