Inicia sessió 
Registra't
Algun o altre matinador veí també surt aviat al carrer de sempre.
-Bon dia, xavall!. Vigila, que el carrer rellisca- em diu.
Perquè els antics del lloc, els que hi érem ahir i avui, encara ens saludem en tan gran i oberta ciutat.
Olor de forn, de pa calent que inunda els records de coixins i somnis. A la petita fleca, encara hi ha una mica de temps aturat, sense hores ni despertadors per a un darrer badall, mut i somnolent.
-Una de quart, si us plau-.
I la barra cruixent i fumejant em crema i m’escalfa les mans, com els dubtes o els desconcerts, les falses lleialtats, no, no preguntis la veritat, ningú te la dirà, perquè sempre hi ha una part guardada, amagada, que mai no sabràs.
I continuo carrer amunt, sense presses, allargant l’espera del futur, com un sender de misteris i secrets, baixant/pujant la vorera, nocturns endarrerits, cossos amagats en la foscor.
Surt el baf del subsòl per entre els pulmons del clavegueram, com algú que no vol marxar, deixar-ho tot sense haver pogut arrancar una mica més de temps, de moments o silencis. Un cos titubeja en una cantonada del carrer, vomitant l’ànima en les darreres hores perdudes. Com una malaltia sense possibilitat de vegades de refusament.
Inert i banal, transfigurats els dies que passen en falsa foscor de cels esbojarrats i crepuscles ensangonats. I la penombra, que il·lumina cridant a cada racó transitat de veus apagades, on la vida respira o s’ofega, sobreviu o mor,sense ningú que escolti ni ajudi el llastimós gemec que sucumbeix, malvivint en l'ésser.
La boca de l’estació escup vianants amb presses, on el temps mor ràpid amb l’arribada de cada tren. El tràfec incessant de cossos i sorolls trenca el silenci de vell carrer avall.
Que poc que en queda, d’ahir, de la nit que se’n va anar sense voler esperar el retorn. I les mirades es creuen, s’entrexoquen o s’esquiven, cerquem amb passos atrafegats el seu lloc en els tentacles de la ciutat, on pasaran gran part del temps, gastant part de la poca inert vida, sense dret a reclamació . Que sols que estem!.
En un carreró estret i negre, dos gats famèlics toquegen sobrevivint amb les restes d’algunes escombraries, esgarrapant a la mort trossos de vida en un engany de dia a dia. Encara és aviat i en la trencada paret del carrerò ja hi enganxen cartells en una desbandada cursa. Cartells enganxats uns sobre els altres, on també queden restes envellides i llardoses de paper d’anuncis de diversos dies, mesos o setmanes, de productes miraculosos que guareixen el cos i l’ànima, mercaders en lletra impremta en recerca dels necessitats, els perduts, els oblidats.
Els ulls nus, crus i profunds de l’ésser, deambulen en la tranquil·la foscor dels carrers, la lleugeresa del viure fugitiu sentint la bella tristor de la nit, que se’n va, com un esperit llunyà, perdut i embriagador.
PEPE GARCIA és membre de CCOO
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.