Els homes que van perdre la sensibilitat


  • Comparteix:

pepe.garcia

Pepe Garcia


Publicat: el 10/jul/12
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Venia jo de llegir una noticia a Cugat.Cat: l'Ajuntament havia signat un conveni amb el Taller Jeroni de Moragues en favor de l'inclusió social de les persones amb discapacitats. Venia de llegir que amb voluntat política s'havia aconseguir ajudar a aquestes persones. Venia de recordar una història de feia uns mesos, una història petita com el seu protagonista.

En Joan era un noi d'uns vint anys que estava treballant temporalment a l'empresa on jo treballo, gràcies a l'ajuda d'un contracte laboral temporal per a aturats dels que fa la Generalitat. En Joan era petit i fràgil, tenia una discapacitat que li havia impedit que el seu cos creixés com el de la resta de nois i noies. Era amable, dolç, fraternal, intel·ligent i molt preparat per al treball que feia relacionat amb l'informàtica. Cada dia arribava a la feina dels primers, seia en una cadira especial que portava de casa seva i que l'ajudava a estar a l'altura de la taula on treballava, i no s'aixecava fins al final de la jornada laboral.

Un dia va comentar-me que li quedava tan sols una setmana per acaba el seu contracte i que si el podia ajudar a preguntar si era possible allargar un mes el contracte amb una petita obra i servei, que només necessitava unes poques hores a la setmana, que amb això a ell l'ajudava a pagar algunes coses de la seva vida diària, ja que no podia treballar tantes hores seguides a causa de la seva discapacitat, i que amb un mes de treball li solucionava gran part la seva economia i guanyava temps fins intentar trobar una altre feina.

Vaig anar a parlar amb els responsables de la meva empresa i els vaig demanar aquest favor a favor d'en Joan, unes poques hores de feina a la setmana durant un mes. Van dir-me que ho mirarien... i m'ho vaig creure. Segurament sempre he estat massa ingenu, o que hi han veritats amb voluntat de ser mentides.

Ja que cap dels responsables directius van dignar-se a contestar-me ni a dir-me alguna cosa, durant els dies posteriors que ens trobàvem, no vaig voler comentar una altra vegada el tema amb ells. Estava clar l'interès i la humanitat que m'havien demostrat o, potser, que una empresa amb més de 600 treballador en plantilla, per culpa de la crisis, no podia sustentar les despeses d'una nòmina de 300 euros durant un mes.

Segurament és veritat allò que vaig escoltar en certa ocasió, que els més obligats i castigats de la nostra societat són un ferment més valuós per les rebel·lions que les idees més avançades dels polítics, com una mena de fletxa contra les encorbatades i eminents classes aposentades, en les inamovibles butaques burocràtiques del sistema.

Jo venia d'escoltar dir a una política en què les persones són abans que les coses i les idees. Venia de creure que el mon polític és altruista i solidari, tot i que a vegades es comporta amb una insensibilitat analfabeta.

Jo venia de llegir que l'Ajuntament ajudava a les persones discapacitades el dia que els directius de l'empresa on treballo van perdre la sensibilitat.

PEPE GARCIA és membre de CCOO



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.