La tarda que vaig arribar a l'Ajuntament


  • Comparteix:

pepe.garcia

Pepe Garcia


Publicat: el 4/gen/13
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

No pretenc escriure una crònica política en aquests retalls de la memòria de vegades esfilagarsat. Tot el contrari, i si en qualsevol moment hi caic, demano disculpes. Només vull explicar el que la meva persona va viure durant aquestes tres dècades a l'Ajuntament. Una visió personal, una, en tot cas, veritat, però només la meva veritat al cap i a la fi, sense que ningú es pugui sentir ofès o disgustar. La resta, la política, no em correspon a mi explicar-la ni analitzar la seva història, ja que que en política ningú té sempre tota la veritat, ni ningú coneix certament totes les mentides.

La tarda que vaig arribar a l'Ajuntament plovia, una pluja de patina fina i freda, lenta i de tardor que mullava els carrers, pluja d'hivern i abric, aquella tardor del 1985. Vaig travessar la porta vella i antiga on uns quant treballadors miraven a tot el que entrava a l'edifici, amagats com uns xampinyons darrera un mostrador i als qual només se li veien els seus caps sobresortir de la fusta de fòrmica que estava com picotejada per una bandada d'ocells bojos.

Un dels primer personatge que recordo kafkià en aquell batibull polític irrealista era un càrrec de confiança, cap de personal en l'última etapa del govern socialista. D'aspecte de venedor de mantes de fira ambulant, amb una medalla i cadena grossa d'or que lluïa en el seu pit de camisa oberta, amb mitjons sempre blancs i sabates negres de sivella. Amb la seva mitja melena engominada 'a lo quinqui' (era el temps en el que el grup de moda Los chunguitos aixecaven passions entre alguns que altres col·lectius de la Espanya cani de flamenc i castanyoles). Vaig preguntar diverses vegades com s'anomenava aquell tipus estrambòtic, però ningú sabia dir-me el seu cognom. Va arribar un dia d' estiu amb un aire viciat de xafogor i va marxar poc temps després apressuradament, acomiadat, en mig d'unes negociacions amb els sindicats CCOO i UGT.

En aquesta roda d'anys de veure passar polítics i primula veris, buscavides, xerraires i aventurers de festa, tinc el cos fet i acostumat que cada cert temps la història, la vida, es torna a repetir. Simplement canvien un personatges per altres, com un conte que va dir Shakespeare, contat per un idiota.

La tarda que vaig arribar a l' Ajuntament jo venia d'una feina privada que en crisi va tancar (perquè això de la crisis sempre a estat en les nostres vides). Venia de refusar un treball com a dibuixant en una empresa d' arts gràfiques. Venia de conèixer a una noia de vint primaveres i ulls blaus captivadors que va robar-me l'ànima. Jo venia de plorar la mort del meu gos, d'enterrar el meu cor junt al cadàver del meu vell i fidel amic, aquella tarda gris i plomosa, la tarda que vaig arribar a l' Ajuntament.


Continuarà...


PEPE GARCIA és membre de CCOO



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.