Un sense sostre i 100 pisos buits

Arcadi Oliveres

Publicat: el 31/ago/12
Opinió| Columnes

Ara que sembla que comencen els dies de més fred de l'any (tots sabem que aquí els hiverns no són massa forts, tammateix en un moment o altre comencen), val la pena que fem una petita reflexió sobre un tema sobre el qual es va fer referència l'any passat i em temo que es tornarà a mencionar aquest any. Vull parlar dels anomenats 'sense sostre'.

Escolta-ho

Els 'sense sostre' són aquella gent que en aquestes nits d'hivern els veiem dormint en els caixers automàtics, a les portes del metro o als assils municipals. Són situacions tristas i lamentables, precisament ara que a la ciutat de Barcelona es va fer un recompte de quantes persones vivien en aquestes condicions de vida a la capital catalana: unes 700.

La problemàtica és que no es dóna tant la dificultat d'aquesta gent de dormir, sinó que, per contraposició, a Barcelona i a Catalunya, existeixin una enorme quantitat de pisos buits que es van construir en aquelles èpoques eufòriques del totxo i que estan desocupats.

Caritas ens deia a principis d'any que la proporció entre la gent que dorm sense sostre i els pisos buits de què podrien disposar és una proporció d'1 a 100. És a dir, cadascun dels 'sense sostre' podria tenir 100 pisos a la seva disposició per dormir. Això, evidentment, exigeix una solució per part de l'administració. No es tracta tant de que aquests pisos passin a ser propietat pública, ja que tenen els seus propietaris privats, però com a mínim aquests propietaris els podrien cedir perquè es puguin oferir lloguers raonables a la gent que no té sostre.

Aquesta situació es dóna a Barcelona, però si passegem per Sant Cugat i veiem la quantitat de pisos buits que hi ha en totes les barriades noves que es van construir sense to ni so ja fa uns 8 anys, també valdria la pena que apliquéssim aquest exemple. Ara és el moment de fer-ho, abans que faci massa fred i abans que sigui massa tard.

ARCADI OLIVERES és economista i president de la Unipau i la Fundació Justícia i Pau


Columna publicada originalment el 17 de novembre de 2011