Carla Turró (periodista): 'L'única manera d'abordar les pressions és passant d'elles'

La subdirectora de l''Ara' parla amb Cugat Mèdia sobre la seva trajectòria professional i sobre el periodisme


  • Comparteix:

Carla Turró, a la redacció del diari 'Ara' / Foto: Ruth Marigot - Diari 'Ara'

Carla Turró, a la redacció del diari 'Ara' / Foto: Ruth Marigot - Diari 'Ara'

'Què s'ha de fer davant de les pressions? No fer cas de les pressions'. És una de les claus que dona la periodista valldoreixenca Carla Turró per garantir la bona feina dels mitjans de comunicació. Malgrat que fa poc ha marxat de la vila, hi ha viscut durant 30 anys i sent Sant Cugat com 'casa'. Des del setembre de l'any passat és la subdirectora del diari 'Ara', càrrec que ocupa després d'haver estat vuit anys al capdavant del programa 'El Balcó', de Ràdio Barcelona (Cadena SER). Cugat Mèdia ha parlat amb Turró sobre la seva vida professional, però també sobre l'estat de salut de l'ofici i sobre la necessitat del feminisme.

ESCOLTA-HO

Has viscut més de 30 anys a Valldoreix, però ara has marxat. Com és?
Per decisions personals. Em resultava més senzill i còmode la vida de dilluns a divendres si estava a Barcelona, també per com està l'habitatge en zones com Valldoreix. Però bàsicament per estar més a prop de la feina.

Trobes a faltar la vila?
He de dir que hi vinc cada dos per tres! Hi tinc els amics, la família, la vida, en definitiva. Tinc la sensació que quan ens hem criat en un espai com Sant Cugat i Valldoreix, amb el privilegi que implica tenir al costat Collserola, necessitem sortir... almenys jo necessito sortir de Barcelona i tenir la sensació que no estic entre ciment tot el dia.

És una via d'escapament venir a Sant Cugat?
No sé si és una via d'escapament. És casa. És casa perquè el paisatge que més conec i perquè les persones que més estimo a la vida són allà. M'encanta la ciutat i el soroll i que hi passin coses, però convisc amb la contradicció que també m'agrada el silenci, els arbres, els ocells... Estic buscant l'equilibri entre les dues coses: entre setmana a Barcelona, però anar a Sant Cugat els caps de setmana.

Repassem la teva trajectòria professional. Des del 2014 has estat la directora i la veu del programa històric de la SER 'El Balcó'. Què ha suposat per a tu aquesta etapa?
Saps quan et passen coses que dius: "no m'ho hagués imaginat mai"? No és per posar-me cursi, però és com quan somies amb coses que et podrien passar. Per a mi va ser una mica això.

Vaig entrar a la Cadena SER de becària, una mica gran perquè abans ja havia estudiat Dret. Tenia una sensació que ara veig com absurda perquè em veia gran, però era joveníssima; encara més que ara!

Poc després de la beca, em van tornar avisar per fer feina d'edició i redacció i molt ràpid em proposen fer 'El Balcó'. Era un somni, però inicialment em vaig sentir sobrepassada perquè era quelcom que no m'esperava. Ara, he de dir que ha estat no només la millor escola, sinó l'oportunitat d'aprendre amb un màster diari en directe i fer moltes coses que jo somiava fent ràdio.

I tu què vas aportar a 'El Balcó'?
Què difícil (riu)! Un, sobre les coses que fa, sempre aporta una mirada determinada. Per a mi sempre hi havia una cosa molt important quan fèiem ràdio: tenir la capacitat d'explicar les més importants que havien passat durant el dia. Jo m'imaginava molt, a les 19 h, la gent al cotxe, poden posar la ràdio i escoltant el més important que havia passat.

Ens van tocar uns anys políticament molt convulsos. Vaig tenir l'obsessió que fos un espai on ens poguéssim escoltar, fer l'exercici d'entendre'ns entre persones que podíem pensar molt diferent, però que fos un espai on les idees es poguessin expressar i contraposar sense que fossin una arma llancívola, amb esperit constructiu. I, també, que fos un espai on riure, passar-ho bé.

En els últims anys, a més, la ràdio en català està vivint un moment esplèndid.
M'agrada molt escoltar ràdio i tot el que estigui vinculat amb l'àudio. Sé que és una frase que es diu molt (i les coses que es diuen molt semblen molt suades), però es fa molt bona ràdio, a Catalunya.

Hi ha molt bona escola. Les ràdios locals són fonamentals per crear talent. Hi ha molta gent fent molt bona ràdio i, afortunadament, molta gent que l'escolta.

A més, quan passen coses (i a Catalunya han passat moltes coses en els últims anys), la ràdio és qui pot arribar-hi primer. És cert que ara els diaris s'estan convertint en digitals i les coses estan canviant, però la ràdio té aquesta facilitat de ser ràpida, àgil. Per això ha viscut un 'boom' molt important.

Ara has fet el salt al paper, com a subdirectora. Què creus que pots trobar a l''Ara' que no hi havia a 'El Balcó'?
Els canvis sempre t'aporten seguir creixent. Jo sempre estimaré 'El Balcó', la SER i els companys. Al final, els diaris de paper (que m'encanten, són preciosos; i a l''Ara' fem uns diaris meravellosos!) s'estan convertint en plataformes digitals. El diari ha de pensar no només en el paper de dilluns a diumenge, sinó en tota la informació que s'ofereix en línia i repensar-se en un espai multimèdia. Em ve molt de gust explorar-ho, amb un diari consolidat que em mereix tot el respecte. Aquí hi ha uns professionals boníssims.

Tant a 'El Balcó' com a l''Ara' ocupes càrrecs de molta responsabilitat. I aquesta pregunta no te la faria si fossis un home: ser dona i jove ha suposat algun problema per ocupar aquestes responsabilitats?
Jo crec que m'ha fet més feminista, o de tenir més consciència de la importància del feminisme. Fa poc em van convidar a una xerrada sobre dones i mitjans i dèiem: "Tinc tantes ganes que haguem de deixar de fer aquestes coses...!".

He de dir que, a casa meva, al meu entorn, no tenia prou consciència de la importància del feminisme. Segurament, si als 15 algú hagués entrat al meu institut, a l'Arnau Cadell, i m'hauria preguntat si estava a favor de les quotes, hagués dit que de cap de les maneres, que jo era absolutament capaç de fer el que fa un home. El temps m'ha ensenyat, i m'ho va ensenyar quan em van donar 'El Balcó', que efectivament hi ha moltes diferències i que tenim incrustat al cervell i la nostra manera de funcionar el masclisme que impera a la societat.

El primer que em va passar quan em van donar el programa era que tenia una síndrome de l'impostor bastant important. Ni ho sabia, que existia aquesta síndrome! I hi ha una part d'això que té a veure amb ser dona i amb potser créixer sense tenir tota la confiança que tenen alguns homes per assumir determinats càrrecs de responsabilitat.

He après de la importància d'ocupar espais (quan dic aquestes coses em fa por que no s'entengui!). No ocupar espais per ocupar-los, sinó per repensar com es fan determinades coses i amb quines lògiques ens relacionem.

Ara pensava mentre comentaves això en casos de masclisme, violència i poder, com els de Francesc de Dalmases i Saül Gordillo.
Hi ha un tipus de relació entre un home més gran i una dona més jove, on l'home ocupa un determinat espai de poder i la dona és una redactora, que dona espai a situacions molt perilloses. El que m'ha passat a mi, quan parlo de com m'han fet prendre consciència feminista les feines que he anat tenint, no parlo tant d'aquests casos; que soc conscient que passen, que tinc companyes que me'ls relaten i que s'han de denunciar. La meva experiència no ha estat tant aquesta, sinó com la gent respon d'una manera molt diferent al poder masculí que al femení, per dir-ho d'alguna manera.

Canviant de tema, com portes les pressions del poder?
L'única manera d'abordar les pressions és passant d'elles. Què s'ha de fer davant de les pressions? No fer cas de les pressions. Entenc que tots juguem el nostre paper i que no només els partits, sinó també qualsevol persona que ocupi un espai de poder, intenti pressionar perquè el seu discurs sigui visible i hegemònic. La feina del periodista és no sucumbir.

El problema de les pressions és que, quan són evidents, són molt fàcils de gestionar. El problema és que moltes vegades són subtils. I aquí es tracta de tenir la visió suficient per no caure-hi.

Com veus el periodisme a Catalunya?
El sector està un moment de transformació profunda. És una obvietat, que estem en un moment de transició. La gent ja no posa la tele com abans i ho consumeix a la carta; la premsa de dilluns a divendres ja no es compra tant però la gent llegeix a través dels mòbils; la ràdio també va a la carta i estem en l'eclosió dels pòdcasts. És un moment de transformació digital absoluta.

Cal que per sobreviure s'aposti per la qualitat. La informació s'haurà d'acabar pagant i hauràs d'oferir qualitat. Jo crec que es fa bona informació: hi ha bona ràdio, hi ha molts bons diaris, hi ha una molt bona televisió pública. Que tenim marge de millora? Sense cap mena de dubte.

Ara, tenim un problema important, que és la precarietat i que s'està transformant la manera de consum i s'han d'adaptar els models de negoci. Tinc plena confiança en el futur.

Parlem de futur! Quines aspiracions professionals?
Vaig començar a la SER sense plantejar-me presentar un programa com 'El Balcó'. No m'ho hauria imaginat. Tampoc que l'Esther Vera em vingués a dir si volia ser subdirectora de l''Ara' i vaig pensar que, com havia complert una etapa a la SER, em venia molt de gust seguir aprenent.

I on m'imagino al futur? No ho sé! Prefereixo que el camí es faci 'andando'. Jo em veig en periodisme. M'agrada molt aquest ofici d'explicar històries i el que passa. No m'imagino fent una altra cosa. M'imagino sempre fent periodisme, passar-me la vida a redaccions. Ara, puc explorar formats i provar coses diferents, però fent informació.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.