Inicia sessió 
Registra't
L'esport amb mesura és bo a totes les edats de la nostra existència però igual que un got de vi negre al dia, durant les menjades, sembla que va bé, també sembla que fotres l'ampolla sencera no ho és tant d'interessant.
Aquí podríem establir o reivindicar quelcom com la teoria dels límits. És a dir, on és el punt on ja no és tan bona la pràctica d'un esport? Tothom pot fer esport al mateix nivell? Ens hem d'emmirallar en els esportistes d'elit? Fem esport per afecció i/o salut o més induïts pel màrqueting de grans empreses del sector? Diners, negoci, més diners.... (sempre igual).
Tornant als límits, tot el que ens envolta ens fa creure que l'infinit és el concepte intrínsec en la nostra existència i resulta que la nostra vida té un límit, ben curt per cert, el planeta Terra és un espai limitat, els recursos no són infinits, són limitats. Per dir-ho d'una altra forma és com un magatzem que per més gran que sigui la seva capacitat s'acaba, ja tenim el límit.
Com deia aquell, l'únic infinit és l'estupidesa humana.
RAFA ROBLEDO és president de la Unió Ciclista Sant Cugat
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.