Inicia sessió 
Registra't
La cantant i actriu Nina en la seva Acadèmia de Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
Queda molt lluny i alhora molt a prop perquè penso que quan ets adolescent, com era el meu cas perquè tenia 16 anys, tot es viu amb molta intensitat i perquè, a més, allò va significar l'inici del qual jo més desitjava en aquesta vida que era cantar. Aleshores poder començar a cantar professionalment va ser molt impactant. Queda molt lluny perquè són 41 anys, però alhora penso que ho porto gravat i de quina manera! Per a mi va ser molt important i, a més, crec que va ser la millor escola el fet de començar a cantar amb orquestres perquè allà vaig aprendre l'essencial d'aquest ofici. Les lliçons més importants, les vaig aprendre aleshores.
Ets més de focalitzar la mirada molt en el futur i no retornar al passat? O t'agrada anar recordant les teves vivències?
No soc massa nostàlgica. El retrovisor només el miro per avançar. Però sí que penso que indirectament, o de forma no conscient, tots els aprenentatges, tots els fracassos, tots els 'nos', totes les experiències que no han estat positives, que són les que ens ensenyen i de les quals aprenem, sempre són allà i això és el que et fa en un futur prendre decisions més encertades, o si més no saber que no vols. Això és una cosa que vaig aprendre molt aviat, quan era molt joveneta i em vaig trobar en la tessitura d'haver de decidir coses que estaven molt lluny de la meva realitat, de la realitat d'una noia de 21 anys que havia cantat amb orquestres i que de sobte li venia un contracte discogràfic amb una multinacional. Aleshores em vaig trobar en una situació que a mi se'm feia molt gran, però justament pel fet de no tenir aquell coneixement, allò em va fer adonar que d'entrada el més important és saber què és el que no vols, potser no saps el que vols en 20 anys, però sí que saps el què no vols. Aleshores si ho saps, el que has de fer és dir 'no'.
Ets cantant, actriu, professora, empresària, has fet de tot... No sé si hi ha alguna faceta amb la qual gaudeixis molt més que amb les altres?
Una cosa és conseqüència de l'altra. De fet, jo no tinc ànima d'empresària i vaig obrir Nina Acadèmia i Nina Studio (el centre de Pilates i l'acadèmia de veu) per necessitat d'aprenentatge, per curiositat, per ganes d'experimentar amb altres veus i altres cossos el que jo havia après i havia experimentat amb mi mateixa. Aquest camí com empresària m'ha fet créixer molt i aprendre moltes coses. De fet, Nina Acadèmia i Nina Studio és conseqüència del meu ofici i és el meu ofici, el meu amor per la veu i el meu amor per la feina que faig amb la veu qui m'ha dut on soc. De petita sí que volia ser cantant, això ho tenia molt clar, però ha estat el meu ofici el que m'ha portat a estudiar logopèdia, a estudiar la veu, a obrir aquesta acadèmia... Ha estat l'acadèmia la que m'ha fet obrir una discogràfica per ajudar tota aquesta colla de jovent que córrer per aquí amb aquest talent immens... Tot és una conseqüència. Més aviat el que penso és que hauria de parar perquè ja em toca, però és com que la vida va rodolant i estic com en una roda de hàmster que em trobo que no puc parar. De fet, aquesta feina amb el jovent jo crec que és el que més m'engresca per ara i és on vull posar tota la meva energia en un futur.
Al novembre, que vam venir a la presentació de la discogràfica, vam poder copsar també, de fet, la necessitat, que tenien tots aquells joves que hi eren, de comptar amb un referent... Com et prens aquest paper?
És cert que, d'una banda, són molt madurs, els observo i penso que en certa manera hi ha un aspecte en què són més madurs comparats amb mi o la meva generació, però hi ha certs aspectes en què no. Potser perquè ho tenen tot, no és tant una falta de maduresa, si no és una falta de focus. Els falta posar focus, almenys al jovent que jo tinc a prop, tot i que estic generalitzant. De fet, per això neix la discogràfica perquè hi ha gent amb molt de talent, però que no saben què fer-ne i no saben com canalitzar-lo, i en això els ajudem, a canalitzar el talent.
Creus que eren diferents els joves que et vas trobar en la primera edició d''Operación Triunfo' el 2001, del jovent que actualment tens a l'acadèmia?
De fet, això es va evidenciar molt quan 'OT' va tornar al 2017 i van cantar junts. El salt generacional es nota molt. Musicalment, també en l'àmbit vocal i artístic. Penso que el jovent que es va presentar el 2017 i les edicions posteriors tenen molta més consciència de quin tipus d'artista és i vol ser. Ho tenen molt clar. Aitana ho tenia claríssim, l'Alfred, l'Amaia... la Lola Índigo, la Mimi... tots ho tenien molt clar. Quan els alumnes s'interessen per fer el recorregut professional en veu els hi faig una bateria de preguntes molt difícils, la primera de les quals és "Quin tipus d'artista soc i quin tipus d'artista vull ser?". Són preguntes que ens hem de fer, que ens hem de demanar, que ens hem d'analitzar nosaltres mateixos i que ens ajuden a fer aquest camí previ cap a la professionalització. Doncs, entre els del 2001 i els dels 2017, per a mi, la gran diferència era aquesta. Els del 2001 volien aconseguir un somni i volien cantar. Els de 2017 tenien alguna cosa més clara. En l'àmbit vocal també ja sonaven diferents. És una generació que ha escoltat molta música a través d'internet.
Et veus reflectida amb aquest jovent?
Sí, en certa manera sí. Perquè també vaig viure un fenomen semblant. Vaig sortir al '1, 2, 3, responda otra vez' amb 21 anys i aleshores el programa el veien 23 milions de persones. Quan sorties al carrer semblava que portaves els 23 milions al damunt. Va ser un impacte enorme. Per tant, jo he viscut això i sé el que és la fama sobtada, sé el que és haver de gestionar això, sé el que és cantar en un plató cada setmana i haver de preparar números i no tenir descans i anar a l'estudi a enregistrament a gravar les cançons i fer-se de matinada i quedar-te dormint a la moqueta... Vull dir, he picat molta pedra, en tots els sentits. Aleshores en aquest sentit no només m'hi veig reflectida sinó que en el moment en què el Toni Cruz i el Mainat em diuen si em veuria capaç de portar l'acadèmia, els hi dic, "Mare de Déu, i tant".
La fama sobtada s'ha de gestionar... i la fluctuació de la fama també?
Ui, això és el que s'ha de gestionar.
I com ho has gestionat tu?
Això és el que més s'ha de gestionar. La fama també, clar, quan ets a dalt has de gestionar-ho de manera que tinguis clar que ets a dalt en un núvol i que quan el núvol s'esvaeixi cauràs de cop i la trompada pot ser forta. Això, d'una banda, i de l'altra has de gestionar aquestes pujades i baixades de fama perquè de sobte quan passen aquests pics de fama i tu ets a casa teva i ningú no et truca i ningú se'n recorda de tu... això és molt dur. I com ho gestiones? D'entrada tenint uns pares que tinguin molt ben posats els peus a terra, i jo vaig tenir la sort de tenir-los. I uns pares que no donin excessiva importància al que t'està passant i que et recordin qui ets, d'on vens i que no hi ha res que no t'arribi si no és amb esforç, amb exigència i amb rigor. I jo a casa ho he vist des de petita. Per tant, a mi la fama no m'ha impressionat molt, crec que sempre l'he sabut col·locar al lloc on tocava. Això és una sort perquè he vist moltes persones amb malaltia al meu entorn. Moltes persones amb malaltia, literalment, mental, i no sortir-se'n.
(I es posa a cantar la cançó 'La Fama' de Rosalía i diu: "Què intel·ligent aquesta nana").
És més difícil gestionar quan no truquen que quan truquen molt?
Quan truquen molt s'ha de saber gestionar, com dius, però l'has encertada, és a dir, la gran gestió de tot això són els pics, les fluctuacions. És com un Dragon Khan. Avui ets a dalt i demà a baix. La primera frase que em va dir el Chicho Ibáñez Serrador el primer dia que anàvem a Prado del Rey junts al cotxe va ser "la televisió és molt ràpida en pujar-te'n i molt més ràpida en baixar". En aquell moment no ho vaig entendre, conceptualment sí, però clar al cap d'uns mesos vaig entendre per què m'havia dit allò i és una frase que sempre m'ha acompanyat. Costa pujar, clar, però el que costa més és mantenir-te. He tingut èpoques de dir "m'he mort, no existeixo per als productors, per a la gent...", de fet, sempre faig la broma que quan jo vaig aparèixer a "Operación Triunfo" el 2001 i vaig rebre tantes cartes, milers..., dient-me "però on estaves, què has fet..." perquè clar la resta d'Espanya no sabia ni de 'Nissaga de poder', ni de res, i els mitjans em volien fer entrevistes... Vaig tenir la sensació d'haver ressuscitat sense la necessitat d'haver mort. La gestió de l'èxit et fa créixer i et fa reflexionar.
La Nina a la seva Acadèmia a Sant Cugat tocant el piano en un moment de l'entrevista / Foto: Cugat Mèdia
A la Nina per això encara la truquen...
(Riu) I ara cada vegada sorprèn més.
I justament ara estàs en mans de joves molt talentosos com són els Javis amb aquesta nova sèrie que està en gravació, 'Mariliendre'. Com arriba aquest projecte i com te'l prens?
Ostres sí, oh, quin regal és. Mira, ens va arribar un correu a l'Acadèmia demanant per la Nina perquè han pensat en ella per a una sèrie musical i que volen fer-li un càsting. L'equip em passa la proposta, vaig a Barcelona a fer el càsting, i la sensació és molt bona. Aleshores em van dir que tenia moltes possibilitats de passar i que havia d'anar a Madrid a fer la prova de química amb les tres possibles filles (del personatge). Això era un divendres, i el dimarts següent m'ho van confirmar. Estic feliç. Els Javis són dos nanos molt intel·ligents, amb molt d'ofici i amb molta humanitat i que creen equips que fan molta pinya de seguida. No són els productors i les persones que han contractat, sinó que som tots una pinya i una família. D'altra banda, fan uns càstings on no busquen la persona que estigui ara a "la cresta de la ola" de popularitat... no. Ells pensen en aquelles persones que saben que els hi poden donar el que ells volen. A mi em va sobtar que em vinguessin a buscar els Javis, però quan he vist el personatge ho he entès.
Quin paper fas exactament a la sèrie?
Faig de mare de la Blanca, de la Mariliendre. Mariliendre, que és un terme que jo desconeixia, perquè no estic a prop del món gai... Tinc molts amics gais, però tot i tenir molts amics, no estic a prop de la realitat gai, i aleshores desconeixia aquest terme de Mariliendre, que és la dona que està molt a prop dels gais i tots els seus amics són gais. És aquella dona que els hi fa una certa protecció, no els hi fa de mare, però sí que els protegeix. La María Román, que és la Mariliendre, la protagonista, és una de les meves dues filles amb qui no tinc una especial bona relació. Tinc una relació molt tibant. És una mare molt irònica, una mica dura, una "señora de Chamartín que guarda las formas..." i no ens deixen explicar gaire més. És un paper preciós el de la mare.
De fet, els Javis sembla que tot el que fan estigui tocat per una vareta màgica... Això et fa una mica de vertigen?
No al contrari, perquè a mi quan em donen la "separata" per anar a fer el càsting ja vaig dir "uf, Mare de Déu, quin guió hi ha aquí". Jo només tenia una escena, no sabia de què anava la sèrie, no m'ho van explicar, no m'ho van dir. Era una "separata" d'una mare i una filla amb una situació. M'expliquen la situació i jo faig l'escena, però quan veus allò, tan ben escrit, i quan després em donen els sis guions dels capítols, quan ja em van dir que faria el personatge... Fa cinc anys que fan feina. Clar, quan tu dediques cinc anys de la teva vida a un projecte, molt malament no pot estar. Aleshores, entre que és un guió meravellosament escrit, una idea brutal, trepidant, conflictiva, i hi ha un equip boníssim, molt malament no pot anar. A mi quan sempre em preguntaven quin era l'èxit d''Operación Triunfo', ho tenia molt clar: Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Joan Ramon Mainat, i un equip darrere de Gestmusic espatarrant. Aquest és l'èxit: una gran idea, tres persones superintel·ligents darrere, feineres, que s'envolten del millor. Hi ha gent molt bona en aquest país i que penca molt i a les set del matí ja està al despatx.
I això és el que fan ara els Javis també
Els joves tenen una mirada diferent. Una manera diferent de dir les coses, d'explicar-les, de cantar-les. Són una altra generació i els Javis tenen una manera diferent d'expressar les coses. Per a mi el que els diferencia més és que no tenen complexos, no hi ha cotilles. Nosaltres vam tenir moltes cotilles. La meva generació va tenir la cotilla de la llengua, de si no canto en català, no podré entrar al mercat català, però si canto en català llavors com he d'anar a Espanya. Ara el jovent compon en anglès, en francès, en català, en castellà... canten en tots els idiomes. Aquesta vam tenir aquesta cotilla, per dir-te una, però vam tenir bastants més.
On et veus en un futur?
Em veig descansant (i riu). No estic cansada, però estic a punt de fer els 60, i en 41 anys de carrera no he parat mai. Crec que on em veig és trobant l'equilibri entre descansar i projectar una manera diferent de viure. De tenir més temps per anar en bici, anar a nedar, per badar, per caminar, per cuinar... per no fer res, o per estudiar perquè m'agrada molt estudiar i no descarto fer un doctorat que per això també vaig fer un màster en recerca clínica i dedicar-me els darrers anys de la meva vida a fer recerca en veu, això és el que m'agradaria. I trobar l'equilibri entre això i poder invertir l'energia i els diners en els joves, en orientar-los i posar-los aquesta petita plataforma de producció, publicitat i promoció. Buscar l'equilibri entre això que m'omple i trobar temps per descansar. Perquè jo als escenaris no hi seré d'aquí a un temps. Tinc clar que si ara em sortís per fer un musical, encara el faria perquè estaria bé de veu, de cos... però cuidant-me molt. L'any passat ja vaig fer 'Los puentes de Madison' i és molt dur perquè t'has de cuidar molt. I tot i estar en forma i entrenant cada dia, la veu no està igual. T'has de cuidar molt l'alimentació i són unes atencions extremes.
Et seguirem de prop, ja que ja fa 31 anys que vius a Sant Cugat... et fas bé a la ciutat?
Sí. Visc aquí des del 1993. Primer a Valldoreix, després a la faldilla del Tibidabo, ara a la Floresta. Potser em trasllado a Sant Cugat. És a dir que continuaré per aquí igual que l'Acadèmia.
Nina
Em va sobtar que em vinguessin a buscar, però quan he vist el personatge, ho he entès.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.