50 anys de l'Escola Garbí


  • Comparteix:

lluis.mont

Lluís Mont


Publicat: el 6/jul/15
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Aquest dissabte es va celebrar un sopar a l'Escola Pere Vergés, al Mas Ram a Badalona, per commemorar els 50 anys de la fundació de l'Escola Garbí a Esplugues. Tots els exalumnes hi érem convidats, pagant, ep, que aquest país mai ha anat mai sobrat de calers. Dels protagonistes d'aquella gesta, en queden pocs de vius, però, tot i així, eren molt presents a la meva memòria. Començant per en Robert Vergés, impulsor d'aquella aventura, i seguint pels meus pares i els pares dels meus amics i companys que varen posar-hi diners i que varen dur-hi els seus fills per recuperar un model d'escola que la dictadura de Franco havia destruït.

El pare d'en Robert, Pere Vergés, va ser dels que després de la guerra es varen quedar per resistir; perquè no es perdés aquesta herència de civisme i llibertat. Pere Vergés va ser director de l'Escola del Mar també sota el franquisme i va aconseguir mantenir l'esperit de l'escola, sota un vernís de franquisme (es cantava el 'Cara al Sol' al patí i s'hissava la bandera al matí). Quan Pere Vergés es va jubilar, va passar a ser el director de Garbí i així va començar aquesta conquesta, d'aparença minúscula, aquest miracle, que gràcies a escoles com Garbí, i tantes altres, va preservar l'esperit de la llibertat durant la nit del franquisme.

Aquest dissbte en celebràvem 50 anys, però no es varen projectar fotografies, no hi va haver discursos emocionats, ningú va pronunciar el nom d'en Robert Vergés o d'altres persones lligades al projecte. D'entrada em va saber greu. La memòria d'en Robert Vergés va quedar definitivament destruïda quan en morir les escoles (Garbí i Pere Vergés) arrossegaven un deute impossible d'assumir. Les persones que es varen fer càrrec de la nova direcció varen aconseguir sortir endavant superant totes aquestes dificultats, però el trencament històric s'havia produït. Ni tan sols es va poder publicar una biografia d'en Robert Vergés que estava preparada per ser publicada per Edicions 62. L'endemà del sopar, digerides les emocions, he recordat en Robert en converses i vivències. He imaginat la seva felicitat íntima veient que allò que va començar fa 50 anys seguia dempeus, en un país de triomfs efímers. Per altra banda, va ser ell qui em va explicar que el culte a la personalitat del líder, del fundador sempre era una estafa. Al capdavall, Jesucrist no hauria estat cristià ni Marx, marxista. La part que jo coneixia d'en Robert havia defugit l'aliment de la seva vanitat i havia treballat per la persistència de les idees, de les institucions per sobre de personalismes, així que, potser d'una manera estranya i indirecta, ell ha aconseguit allò que volia. Que Garbí visqui i qui ningú parli d'ell. El seu record queda per consum íntim dels seus amics o de les persones que com jo vàrem començar a entendre el món a través seu, a l'escola, al Reagrupament Democràtic o a qualsevol sopar distés amb la família.

Garbí és una paraula d'origen àrab, derivada de gharab, 'anar-se'n, allunyar-se', aplicat al vent, perquè ve de lluny, 'de terra endins i de mar enllà'. Aquest és l'esperit de Garbí, un vent de llibertat que ve de lluny i segueix bufant, contra lleis repressores, contra una educació castrant que no defensi la honorabilitat i la llibertat de les persones.

LLUÍS MONT és cardiòleg



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.