Me'n recordo


  • Comparteix:

eduard.jener

Eduard Jener

Crític Cultural


Publicat: el 9/feb/22
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Manllevo el títol d'aquest article d'opinió de la pel·lícula 'Amarcord', una forma de dir jo me'n recordo en la llengua pròpia de la regió de l'Emília-Romanya on hi ha Rimini, on va néixer Fellini, un director que estimo i admiro profundament perquè gairebé sempre m'he sentit seduït i d'acord amb les seves idees, sentiments i actituds vitals. Avui, dia 9 de febrer, he arribat als 82 anys i aquests darrers dies he tingut ocasió d'enrecordar-me de fets i experiències pròpies mitjançant notícies que comentaré i la visió d'espectacles diversos. Aquest me'n recordo no vol ser, en cap cas, una mostra de l'enyorança del passat, ans al contrari vol ser una mirada cap el futur.

El dimecres vaig anar al Teatre-Auditori per veure l'espectacle 'Shen yun' que ha omplert el nostre teatre quatre dies d'un públic, podria assegurar, poc habitual probablement perquè una majoria no eren de la ciutat i els que sí ho eren no són espectadors habituals de l'ens municipal.

Teòricament es tracta d'un espectacle de dansa i música antiga xinesa que, explícitament, se subtitula com 'La Xina abans del comunisme'. Coreografies, músiques i relats escollits i dirigits per D.F. (així amb les dues lletres en majúscula sense saber el nom autèntic) amb un retrat d'un home de mitjana edat que amaga la mirada darrere d'unes ulleres de sol. Un espectacle amb 19 quadres, alguns de dansa xinesa, altres de dansa ètnica, contes i llegendes taoistes, tres moments estrictament musicals amb una pianista acompanyant un tenor horrible, una soprano acceptable i un solista d''erhu', instrument tradicional xinès de dues cordes, suggestiu i impecable, que ens portaven sempre a una visió multicolor, lluminosa i encantadora d'un passat que es veia trencat en algunes escenes on es representava la Xina actual, ciutats amb gratacels, joves que volien meditar en un parc i es veien atacats per grups de malfactors vestits amb jaquetes estampades amb la falç i el martell després ajudats per policies agressius fins la mort d'una pobra noia desvalguda.

L'impecable espectacle des del punt de vista de llum, color, dansa estructurada geomètricament, em recordava precisament allò que semblava atacar el fons de les històries, o sigui, el que habitualment veiem en els actes públics de la Xina comunista, ara amb els Jocs Olímpics d'Hivern: ordre, estructura perfecta, moviments sincronitzats. Shen Yun Performing Arts està domiciliada a Nova York i en el mateix i esplèndid programa de 'paper couché' i fotografies de color escrita en castellà i xinès hi ha un apartat per donar, s'entén diners, perquè aquesta organització pugui continuar amb els seus propòsits que són, com és lògic, artístics, polítics i religiosos. Ah! i no oblidem una pantalla gegant que interactuava amb els ballarins a l'escenari d'on entraven i sortien els mateixos protagonistes amb una sorpresa inicial que després de dues hores ja no sorprenia.

El públic entusiasmat i els presentadors, un planxat i estirat que s'adreçava sempre al públic amb un rotund 'Damas i Caballeros' (anclat en el passat) i una jove xinesa amb vestit antic que ens explicava cada acte en xinès, ens van anunciar que tornarien els anys 2023 i 2024. Comencin a preparar-se 'Damas i Caballeros' per no perdrés l'esdeveniment.

Aquesta aparent contradicció entre uns que ataquen una realitat i que representen aquesta posició contrària amb els mateixos instruments es repeteix amb massa freqüència i sembla que no es vulgui considerar quan algú, com ara jo, ho comenta.

Aquest passat dissabte 5 de febrer es va tancar un cicle de xerrades i participació a la Sala Clavé de la Unió, un espai que des del mes de setembre de l'any passat ha estat utilitzat per diferents activitats i que demostra allò que tantes vegades havien tractat a diferents taules del Consell de Cultura i també del Consell de Ciutat, és a dir, que falten llocs per fer activitats amb participació ciutadana. Doncs bé, aquestes tres sessions amb el títol de 'Art a Debat, Art implicat per a tothom', semblen molt participades. Jo no he tingut la voluntat i probablement la força de convicció per anar-hi, acaben amb unes paraules que jo he escoltat moltes vegades i que, m'apresso a dir, crec que són absolutament sinceres en el moment de dir-les. Hem escoltat les opinions de les persones qualificades en els temes que hem tractat, les suggerències, els projectes per fer arribar les arts visuals a tothom, i ara sabent-ho establiren formes per tirar endavant determinades accions. Quan es va crear el Consell de Cultura l'any 2005 a partir del Pla de Cultura ja sonava aquesta música. Els Consells, siguin com eren aleshores o com són ara són consultius no pas executius, jo m'he cansat de dir-ho per activa i passiva, escrit i dialogat, però per fer qualsevol cosa no només calen idees i envoltar-se de persones creatives, que n'hi ha i moltes, si no que calen inversions, ho entenem?, inversions no despeses, ho entenem?, i continuïtat, no planificacions a curt termini. Dit això desitjo que aquestes jornades siguin fructíferes i d'aquí en endavant notem en la ciutat l'eficàcia de les col·laboracions municipals i ciutadanes.

Finalment, comentar en poques paraules l'obra "23 F, Anatomia d'un instant" d'Àlex Rigola a partir d'un llibre de Javier Cercas que es va representar el diumenge dia 6 de febrer al Teatre-Auditori. Una esplèndida mostra de teatre-reportatge que caldria que es fes a tots els instituts de secundària i m'atreveixo a dir a les universitats, per actualitzar uns fets que expliquen moltes de les coses que passen avui a Espanya, a Catalunya i a casa de tots. La memòria és el que ens defineix una mica i, afortunadament jo encara me'n recordo, com deia al principi, i la sensació de por viscuda aquell 23 de febrer es palpava arreu quan els carrers estaven buits, alguns havien fet les maletes per traspassar la frontera francesa si calia, i les prestatgeries del supermercats s'havien buidat per resistir els esdeveniments (tancs als carrers de València, TVE ocupada...) dins dels refugis personals. La memòria és curta i la desmemòria fa que alguns que no havien viscut la postguerra, el franquisme, la nit del 23 F i altres coses facin judicis de decisions que es van prendre en circumstàncies que, crec, a gairebé ningú li agradaria tornar a experimentar.

Quan era adolescent, un tiet em repetia sempre: "Sigues positiu Eduard, sigues positiu, mai negatiu!". En les pandèmiques circumstàncies actuals, ja ho sabeu, és millor ser negatiu però jo encara crec que és millor ser positiu o, si ho voleu, tenir sentit del principi de realitat i seguir buscant allò que sembla impossible.

Ja os ho deia al principi: Me'n recordo.

EDUARD JENER és crític cultural



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.