El quiosc de la rambla del Celler


  • Comparteix:

victor.alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 12/març
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Les coses que ens envolten, aquelles coses que formen part del nostre paisatge urbà, ja sigui del barri o del lloc on tenim la feina, estan carregades d'una història que desconeixem però darrere la qual hi batega la vida de les persones que les han creades. Una d'aquestes coses és el quiosc del meu carrer, el quiosc de la rambla del Celler. És un carrer que estimo, fins al punt que li vaig dedicar la meva darrera novel·la, 'Els amants de la rambla del Celler' i vaig introduir-hi el neologisme 'ramblacellerenc' o 'ramblacellerenca' per definir les persones que hi viuen o que hi treballen. Però, no sols els veïns poden ser ramblacellerencs, també poden ser-ho els comerços i establiments que li donen entitat i vida. Un d'aquests establiments és el quiosc al qual vaig voler donar presència en el llibre a través del seu propietari, en Javier Llorente, que no en diu 'quiosc', sinó 'palau de la informació'.

Si avui en parlo, tanmateix, és per la mort recent -el 25 de febrer passat- d'en Gonzalo Llorente, pare d'en Javier i primer propietari de l'establiment. Gonzalo Llorente el va obrir el 1972 i la seva història, la història del quiosc, em sembla preciosa, perquè constitueix el retrat exquisit d'una família humil que arrela i progressa a Sant Cugat a base de sacrificis i d'esforç personal.

Gonzalo Llorente, nascut a Torrelapaja, un petit poble a prop de Calataiud, Espanya, i mort a l'edat de noranta anys, va venir a Catalunya poc després de fer el servei militar, tot seguint les passes dels seus germans, i va trobar feina en el sector metal·lúrgic. La idea d'obrir un quiosc davant de casa seva se li va acudir més tard, i no pas per regir-lo ell, sinó la seva muller, la María Luisa. En aquell moment, els seus fills Javier, d'onze anys, i Lourdes, de vuit, anaven a escola, però era la nena qui els dies feiners ajudava la mare. Cada migdia, en sortir de col·legi, anava al quiosc, la mare pujava a casa a fer el dinar i tot seguit el baixava per menjar-lo totes dues en el mateix quiosc. A les tres, arribaven en tren els diaris vespertins, que eren el 'Tele/eXpres' i 'El Noticiero Universal', i la Lourdes havia de córrer a l'estació a recollir-los amb el temps just per tornar a l'escola. Ella m'explica que sempre hi arribava uns vint minuts més tard de l'hora. Això els dies feiners. Els caps de setmana hi havia el pare, per bé que els diumenges, a la sortida del futbol, hi era tota la família perquè hi anava molta parròquia per comprar-hi llaminadures, a més de diaris i revistes.

En Javier, a vint-i-tres anys, havia estudiat magisteri i es preparava per fer oposicions, però decideix abandonar-les per dedicar-se al quiosc al costat de la seva mare, que anava molt atrafegada, perquè, de fet, duia dos negocis, ja que també havia agafat les regnes de la llibreria-papereria La Quinta Forca. Allà hi tenia dependentes, i també la Lourdes, que hi anava a les tardes en plegar de l'escola, però qui ho controlava tot era ella, la María Luisa. En aquella època, Sant Cugat encara no havia experimentat el creixement actual i al darrere de La Quinta Forca, en Gonzalo, el seu marit, hi va fer un hort gràcies al qual, entre altres coses, venia ous a les veïnes. Les veïnes, entremaliades, entraven i li deien: "Que tens ous, Gonzalo?" i Ell responia: "Quines coses que em demanes".

Van passar els anys i Gonzalo i María Luisa van viure un temps a Castellbisbal, cosa que a ella la feia anar massa atrafegada desplaçant-se entre els dos municipis, fins al punt que va patir alguns accidents de cotxe. Arran d'això, els fills van dir "prou" i la van jubilar. En Javier portaria el quiosc, i els pares, instal·lats de nou a la rambla del Celler, l'ajudarien els caps de setmana. De fet, seria més en Gonzalo, perquè la mare es va dedicar a tenir cura dels néts. En Gonzalo, xerraire de mena, era feliç al quiosc, perquè allà la feia petar amb tot el barri i es distreia, sobretot a partir del moment que la María Luisa va morir. La Lourdes, que és advocadessa i regidora de la CUP al consistori de Sant Cugat, va quedar més desconnectada del quiosc, però recorda anècdotes molt divertides que la implicaven, com ara el fet que l'any 1972 els transportistes es van avançar i, en comptes de portar-los el quiosc en dilluns, com estava previst, ho van fer en cap de setmana. El problema era que la María Luisa no tenia els diners en metàl·lic per pagar-los-en l'import i els bancs estaven tancats. Els transportistes li van dir que si no afluixava la mosca no descarregaven el quiosc i ella, angoixada, se'n va anar a can Cabanas per demanar a la mestressa, que no la coneixia de res, que li deixés els diners. I els hi va deixar! No sé si això seria possible avui dia. Però la senyora Cabanas sí que ho va fer, i això l'honora.

La segona part de l'anècdota és que els van portar el quiosc, sí, però buit. És a dir, que no tenien res per vendre. Res de res. I aleshores la María Luisa va tenir la idea de comprar dues capses de xiclets a can Cabanas i de demanar que en Javier i la Lourdes arrepleguessin els contes, tebeos i llibres que trobessin per casa i els baixessin per vendre'ls al quiosc. Així van ser els inicis del palau de la informació santcugatenc: venent contes, revistes i tebeos antics fins que la María Luisa va anar a Barcelona per contactar amb les distribuïdores de diaris i revistes.

Una particularitat d'aquesta aventura familiar que m'agrada molt és el factor humà que l'acompanya. Parlo de la família Llorente i de la seva relació amb les persones. Hi havia gent sense recursos per a la qual comprar una revista era un luxe que no es podien permetre, i en el quiosc els hi deixaven. Eren revistes considerades femenines amb patrons que ensenyaven a fer mitja i ganxet i que la María Luisa deixava de franc. Després, quan els hi tornaven, la María Luisa les incloïa en les devolucions al distribuïdor i ningú no se n'assabentava. Tot confidencial. Passava exactament igual amb el bar Trobador, que era just davant del quiosc i que tampoc no pagava els diaris del dia per gentilesa de la María Luisa. A canvi, el bar deixava que tota la família del quiosc pogués utilitzar el seu lavabo. Després, en acabar la jornada, el bar tornava els diaris al quiosc i aquí no havia passat res.

Explico tot això, perquè m'apassionen aquestes històries. Trobo que són retalls de vida que humanitzen les ciutats, els pobles o els barris. M'agradaria que ara, quan aneu al quiosc de la rambla del Celler, o quan hi passeu pel davant, us el mireu amb uns altres ulls. No és només el palau de la informació, que diu en Javier, és també un establiment històric de Sant Cugat fet no pas per obra i gràcia de l'Esperit Sant, sinó de la família Llorente-Martínez, és a dir, de la María Luisa, d'en Gonzalo, d'en Javier i de la Lourdes. Un establiment com els d'abans darrere el qual hi ha tres generacions. Sí, tres, perquè també hi veureu un xicot jove despatxant. És en Naraian, fill gran d'en Javier i nét més gran de la María Luisa Martínez i d'en Gonzalo Llorente. Són els meus veïns. Són persones que han donat entitat i vida a la rambla del Celler. Són ramblacellerencs d'honor.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista




TAMBÉ ET POT INTERESSAR



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.